ANTOLOGIA PERSONAL

Zoòtrop

Cerdanyola del Vallès: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998

 

stonehenge

 

El primer científic fou poeta:

colpejà les pedres per a comprendre,

empresonà la llum per a saber-la estimar.

 

Les pedres s’alçaren insurgents com queixals

i encaminaren la llum pels secrets orbs

d’una xarxa d’axons teixida per a l’ocasió.

 

I tot d’una, la primera sorpresa:

poder vestir-se d’ombres, pentinar-se amb prediccions,

maquillar-se amb solsticis. Reinventar-se.

 

El primer poeta fou científic:

comprengué la dansa de les pedres,

estimà les veus de la llum mentre jugava amb foc.

 

Modelà el cel des d’un cercle.

Ah el primer cercle! Tot un fil de preguntes

i tot d’una, mancats de final i de principi.

 

 

arribada de la pluja

 

 Arriba la pluja per a profanar les tombes:

guspires d’aigua se’ns claven com claus

i van obrint-se camins sota la pell.

 

I tot per a no ser aigua, només,

sinó aigua que erosiona, que es nodreix,

que es fa sentir timbalejant als polsos,

 

i que s’estimba, rica i cansada,

al mar dels ulls, dels dits,

de la veu, de les paraules.

 

 

 

POEMARI

 

Les nostres mirades

són diademes que es mosseguen la cua.

La cambra,

un atlas de gestos complex i vivacíssim.

 

Zumzegen els dies, assassins de llum,

i revivim hiverns i primaveres

des d’un món que s’ordena en finestres i respiradors.

 

Sol, faig i desfaig castells de sorra;

Enruno i construeixo els versos,

i els travo, per sempre, a l’inventari de vespres.

 

 

nansa II

 

Úter fenestrat a l’ombra de la calç i dels embans;

 

mira com correm platges lascives

esqueixant mugrons de sorra nafrada,

cremant els vernissos blau-marins

de l’ampit dels records.

 

Cuitem perquè els carrers

se’ns havien fer aspres com les cordes salades,

i perquè l’escorça d’aquells versos

s’havia oxidat bruscament a cops de mall.

 

Úter fenestrat que el vent no asseca

de tantes i antigues mitosis d’aigua:

abraça’ns i contreu-nos de nou

en l’últim reducte plàcid per viure.

 

 

PLAÇA DEL REI

 

Potser visc lluny de ser com sóc.

La pell me l’amago sota escates de pluja,

els ulls me’ls vesteixo amb sorra i salnitre,

enfonso les mans entre la terra que moldejo.

 

I vivint lluny de ser com sóc,

sembla que necessiti pètals que em robin l’aigua,

pedres com navalles que m’obrin els ulls,

raïm que, creixent, cavi la meva terra.

 

Però ara que sovint som tant propers,

¿no veus com els carrers que redescobrim

i les places que abracem de nou

volen penetrar-nos i fer-nos impossibles

sense l’existència de les coses?

 

 

MITOSI

 

Aquesta sorra parlarà del temps,

i de nosaltres. De la calma dels préssecs,

de l’escalfor de les hores rovellades,

de la lluentor dels cossos i les algues.

 

El mar ens mostrarà com un fòssil

l’impacte d’aquelles cames d’arbre,

la nervadura difícil de fulles, mans

i ossos de versos sepultats.

 

Llavors sí que amb tots els elements

les paraules, com els dits,

naixeran fins arrapar-se

al ventre d’un món,

com al cor d’una fruita,

clavant les ungles, ferint-ne les parets.

 

Que corri la sang com un nèctar.

Que la terra se’n saturi i l’escupi.

Que creixin esculls, boscos i poemes.

Ho necessito per parlar-te de tanta vida.

 

Kore

Valls: Cossetània, 2001

 

déu

 

Jo, que vaig ser cendra abans de l’incendi

i vaig ser mur tancant el jardí primitiu,

ara caic a la lucidesa de l’aigua, de l’ona.

 

Tan senzill com això: caure al mar,

aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,

al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

 

Jo, que havia de lluitar contra la força,

que tenia espatlla d’ocell, que feria l’aire

amb les plomes i traspassava els límits del laberint

 

ara caic. Sóc Ícar, l’ebri d’orgull, el veloç,

l’al·lucinat, l’embriac d’aire i de sol. Que breu el vol!

Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

 

I nedo, tan senzill com això. Revisc

cada racó de casa, de muscle, d’humor.

He tornat al sepulcre de l’ull i de l’aigua.

Recomenço.

 

 

IX

 

Mira ara com reneixen els carrers.

Retornen d’enlloc, d’aquell oblit.

Miro els coloms que esclaten,

són els teus ulls i el mirall

que em diu que arreli

a la ciutat del poema.

 

Mira com reneixen els carrers.

Són de pedra estricta, polida

com els còdols dels teus pits

després d’ungir-se i redreçar-se

entre el riu de mirra

que retorna la saliva

a les paraules que ja no eren

ni reducte ni memòria.

 

 

 

de rerum natura (quart pròleg)

 

Gravites al seu pou, a la gola

que escrutes amb la llengua

buscant-te la imatge

als miralls del seu cos.

 

T’hi capbusses, lliscant-hi

com per un safareig

on hi ha la roba que saps

que sempre et dóna origen

 

 

 

simbiosi

 

Respira damunt teu. És un arbre

clavant-te les arrels i la set d’aigua amb sucre.

 

Creix de tu. Viola els teus límits

perquè es fa pol·len, mitosi i estel

dins l’univers del ventre que l’acull.

 

Vius amb ell i germina el vostre sexe:

fulles que transpiren i et rapten;

llençols alats. Memorial dels seus dits

arborant-se en tu perquè existissis.

 

 

temple

 

Tu ets perquè ets l’habitacle

de les paraules sense llavi

i dels llavis partits per les paraules.

T’arriben i tu sargeixes i embastes

l’esquema del teu cos. Perquè l’espai

et demana que et prolonguis

 

que siguis sagrari i sarcòfag

de la llum que ens delimita,

que m’edifica i em dóna paraules

 

per demanar-te que te m’obris,

i que m’estenguis, com rails,

els teus llavis paral·lels.

 

 

oracle

 

Deixes de ser-hi

a cada glop d’aigua,

empassant-te les llacunes

del teu únic mirall.

 

Però em crides des de dins,

des de l’oracle que et pregona

quan tu ja t’has clos, per fi,

i t’autodevores. Ets l’ofrena,

 

Ciutat de Delfos submergida,

sibil·la que em mossegues;

la sirena que navegues

pel sèrum dels carrers.

 

Nix

Tarragona: Arola Editors, 2004

 

Estil

 

La sirena que navega

burxa,

cava

un fenell,

una glena perquè escriguis

quins rails i qui pentina

els sargits amb vies mortes.

 

 

 

El fil d’Ariadna

 

I

 

Qui no hi entra para

i fa girar el poema

arran dels peus.

Endevina quan és temps

de fer el niu

i desa-ho tot

a la butxaca,

allà

que l’últim vers

s’empassi l’ham

del primer

i vagi amb tu

que et fas l’ocell

i burxes l’ull

de les esferes.

 

 

III

 

El teu cabell llarguíssim,

el fil que et surt de dins,

el camí a l’atzar

d’inici i de final

a l’espera de la mà

que llisqui diademes,

dilati vàlvules,

regurgiti el retorn

i soldi els extrems

d’un temps retallable.

 

 

 

Clava la dent aquí entre la pell i l’ungla i abans desclou el puny, que has d’aprendre apamant els límits de l’amor així, deixant calcomanies al capçal i la dent sota el coixí, perquè demà no s’hi valdrà a donar corda com si tots els creixements mudessin i partissin del seu zero.

 

 

El viatge cap a tu liquant esferes, plovent mercuri al perímetre del ventre de lluna hermètica, al cràter del mugró, a la duna radial. El paraigua i jo la pluja interrompuda. Òrbites a l’amor inacabat.

 

 

Medusa:

 

Que no puguis sortir

d’aquest esquelet de diamant,

la xarxa cristal·lina de carboni

com un altar d’escates inflexibles,

el paper de pedra

on dus els poemes gravats

i que és la càpsula que et prens.

 

Que no puguis sortir

d’aquest emprovador

de roba espessida amb sal

i que et sigui el crani-baluard

on l’ull mira endins

i et cabdella des de l’iris

amb llana de serp,

amb fil de cabell.

 

I que no puguis sortir

de l’estasi del temps,

l’abiosi del poema.

 

Domèstica veritat

Lleida: Pagès Editors, 2007

 

 

QUADERN D’ESTIU

 

La mort em put a tija de boixac,

a esgarrinxada i mans verdoses

de collir la infància i la mort,

les coses com l’ordi i el cel.

Hi ha un mateix utillatge

per ambdós escenaris,

i la memòria corona

com la pell olivàcia del malalt

surt i s’acomiada a la finestra

de l’oli que unta la pell

d’un nen arribat de la platja.

Tinc l’edat del teu groc

i el teu verd de morta

que llaurava llits d’hospital

i dormia a deshora,

i suava com el pa a la pallissa

i collia les coses del cos

fent farcell amb els llençols.

A tu la mort i a mi la vida

ens put a tija de boixac,

a l’estiu tibant de cel

i a la treva de l’aigua

dels préssecs de secà.

De la mà del pare

veníem del teu record

i de veure com l’avi

filtrava el gas-oil

amb l’embut i una mitja

quan la mare, llavors,

senzilla, va plorar-te

mentre seguia depilant-se.

Hi ha un segar d’arrel

en tot això. I un tornar-hi

a contrapèl quan els talls

esberlen amb força de part.

Filtrem l’olor ferotge

dels plecs de l’estiu, de les coses,

passem sedàs i n’omplo farcells

del llençol que t’amortalla,

del llençol que em lligaves

per sota les aixelles

i el tibaves amunt

ensenyant-me a caminar.

Amunt, com qui pesa amb la romana

el primer record de mi,

el del braç de la mort

redreçant-me l’espatlla

com l’aigua fa turgents

les tiges del boixac.

 

 

 

CRÒNICA

 

 

Ens cordem amb el silenci

amb què es segellen els pactes

amb déu. Cada botó

atrinxerat a la frontera

que separa països en guerra

i dos blaus marcant territoris

de mar perdent-se en els cossos,

envellint-nos amb la festa

de les algues i els alcohols

de naufragis antics,

de quan l’amor salpava

als tròpics del nou món

i volia erosionar-te

amb l’evangeli de la pell,

explorar-te els quilòmetres,

saquejar-te peus i braç

i endur-se’n de tu l’exvot

i la cera que incendia

el temple i els murs

d’un temps que els arqueòlegs

voldran que transcorri

més lent que nosaltres,

i més polit i a coberta,

quan ja la roba segella

i els vernissos oculten

el que hem estat en la cesura

imperfecta, breu, feliç,

de dues vides que es maten.

 

 

 

DRAMATIS PERSONAE

 

 

Dels qui dormen amb mi,

qui s’empolvora amb magnesi,

qui diu la lletania dels turmells,

de les mans i la sola de cuir,

qui dóna els òvuls obrint-se

en un anunci per paraules,

qui n’és el receptacle,

qui fa aquesta sinapsi

i enllesteix la contorsió,

qui lloga el cos i la xarxa,

qui vessa l’endorfina,

qui, dels qui dormen amb mi,

que mig es mata,

qui qüestiona la rellevància

de la fi, el traçat de l’electro

al sismògraf del llit,

qui, que no surt als mapes,

tampoc, ni a la grafia

que la humitat treu al sostre

d’on bascula aquest trapezi

i el si caic no caic,

i es dóna a un cos estrany

amb la mateixa obscenitat

amb què els dits avesats

d’alguna funcionària

clouran, com callen els sexes,

els ulls dels meus morts?

 

 

 

NADAL DE 2003

 

 

Primer fou la roba i les sabates,

camises de pa d’àngel plegades

i una bossa al rebedor

de la vida. Sovint calen objectes

per comprendre, i noms i profecies

en ones d’ultrasons o bombejant

hormones, a la vida. Hi havia roba

estesa al taulell d’un quiròfan

i l’infraroig que l’escalfava,

tot abans que tu vinguessis.

 

 

 

GEOGRAFIA

 

 

Si, per exemple, els teus núvols són grocs

i verd el sol i taronja els seus afluents,

i sempre estrangers els èlitres que oculten

l’estiu de les coses, què vols fer-hi:

un tròpic de blaus, meridians de fruita

en rengles, mars d’aigua vessada a taula,

continents secrets, ocults, sota el puré; tens

per exemple, rosa l’antàrtida, pèrsia

mutilada en retalls, huracans d’aniversari,

translacions de malabar, excessos al delta,

violeta la consigna que m’obliga a callar

si el món et canta a les mans i un desglaç

vermell n’aflora amb els vicis nostres

dels versos i els narcòtics. Què vols fer-hi

si els teus núvols són grocs, i verd el sol,

de fira la jungla i el nil un toll d’aquarel·la,

si ningú ni el món et dirà mai la veritat.

 

 

 

AMOR

 

 

Avui et plouré d’oripell.

Et veig als ulls el bivac

d’inflorescències d’atzavara

que dormen com clavades

als capçals de cada platja,

i aquest poble que es bada

al mar, després que plogui,

amb terboleses de semen

des dels torrents. L’or,

les deixalles, tot m’ho dones,

i els mobles vells que la gent,

quan marxa d’aquest lloc,

deixa a l’embat d’altres vides.

Hi ha aquest trànsit d’objectes

quan ens fem el suïcida

que desballesta al portal

les seves quatre pertinences:

se’n diu amor, d’això, que t’entra

als ulls i la salabror hi espurneja.

 

Tot això m’ha dit.

I que avui et plouré d’oripell.

 

Natural delit

Port de Pollença, Mallorca: Edicions del Salobre, 2010

 

 

 

BENAURATS ELS QUI CREUEN EN L’HELI

que ha de salvar tots els globus de la fira.

Jo he vist com els somnis perdien l’alçada

i gravitaven als patis polits dels orfenats;

com la humitat corcava el sucre rosa del cotó

i tornaven, inexactes i buits, els trens de l’exili;

com el verdet revestia el plàstic dels aneguets,

com ens raptaven les portes giratòries de l’aeroport

i el vol ens duia a terminals on la guerra oblida,

a les cintes transportadores, les joguines dels nens

que han de poblar, a casa, la nostra habitació

de Bagdad, de Gernika i Sarajevo, on ser feliços

i poder-ho creure sense mai haver vist.

 

 

 

AVUI SERÀS AMB MI AL PARADÍS

del poema. Amb tots els expulsats

que ens encaren a la vida, com la sang

pinta jardins de falguera sobre el blanc

pur d’un llot de dentifrici. Neteja bé

el raspall, escup, esbandeix la mà del pare

que aixeca el teu cadàver sobre els caps

d’aquesta multitud. Per ell seràs el déu

que crida per què m’has abandonat, amb gust

de clor a la boca i bracejant sense suro

a la piscina. L’aigua abraça els pinzells,

s’impregna de l’ànima dels teus esbossos

de camins. Ara, descalçant-se, entrarà

per ofegar-se amb tu al lloc sagrat

que deien que està escrit al poema.

 

 

 

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.

Era estiu i buscàvem els caus

de formigues amb l’esquer

del pa. Xiu-xiu feia, recordo.

Ara dic que entre llengua i dents

l’aire m’articulava, prenyant,

el primer de tots els significats

que després em serien possibles.

Res d’això, però, seria digne

d’un poema si no hagués llegit

d’uns versos de Pinkhas Sadé

queDéu no parla als homes

sinó amb dues paraules.

I La primera és amor, diu.

D’aquell temps, però, jo només

en recordo el xiu-xiu. O també

que la fi, llavors, era domèstica,

vagament infantil, d’orina

i pols com la matèria d’un déu

pronunciant-me que obrís la mà:

s’hi enfilava l’insecte, bell, sagrat,

cridat a ser pel pa i la paraula,

tant se val si per amor o xiu-xiu,

mentre la carn dels dits, en tenalla,

discriminava mort i carícia

d’entre dues formes de dir pressió.

La primera és amor, deia el poeta.

I la segona, mort,ens conclou.

 

 

 

AL NOSTRE TERCER DIA ALGÚ

haurà esborrat ja les empremtes

de la calç, l’àmbit d’un sediment,

l’harmonia greixosa del record,

els cossos i les seves sincronies

de la llera dels miralls i de l’aigüera.

Sempre un cabell, però, s’arrela

als meandres d’un raspall, encara

que al matí s’arribi al buit de l’aixeta

i un regne de sal ens perdi, densos,

sota la roba dolça i farta dels deltes.

Les armes, rebels, mai es fan netes

i puden amb la sentor de les coses

que s’incrusten als llocs de la por.

Torna-hi. Potser haurà baixat al carrer

l’últim dels estigmes: l’ampolla rosa

d’amoníac o aquesta resurrecció

també per encetar. O el sexe que s’oblida.

O el llit que ens callava la història

i que ara batega, profund, i profetitza

amb les formes grogoses de l’amor.

 

 

 

VÉS I TU FES IGUAL QUE LES PARAULES

al joc invertebrat d’un parc de nens

i gronxadors. Plastidecors amaga

cors-i un batec blavís inunda el món-.

Les síl·labes també xisclen per por

de morir. I es prenen tresors de vidre,

es llancen pinassa als ulls, s’estiren

pels botons de la bata; ploren, deixen

conques de sal sobre la pols vermella

del vers i la galta. Vull anar on vas

perquè tot se’t reveli. La sentor

de saliva, de residu d’amor,

de vida en el líquid que encartona

la roba al lloc del sexe, és el secret

que acostumo als silencis: a l’asfalt,

un rastre de cautxú predica el desert

d’alguna fugida; pendolant,

el gronxador diu l’última embranzida

d’abans que et cridéssim, petita, a sopar.

El món parla amb crit de nadó que els grans

ofeguem i amaguem a la brossa;

amb un goig fonedís, subterrani.

Deixa’m venir amb tu, fes-me lligar

articles i noms i adjectius per no

separar les paraules. Per blindar

escorrenties. Fem-ho prement els dits

entre si, com un niu d’ocell amb les mans.

Que no ens fugin les veritats senzilles,

aquoses, pel pes darrer de la vida.

 

 

 

AVUI ES COMPLEIX AQUESTA ESCRIPTURA

que et juga al fons de la butxaca; polida, gris, amiga

dels estigmes –una fulla d’olivera, la branca d’ullastre,

la pinassa- d’aquesta primavera mental. T’enduus a casa

els àlbums de collage, de cera, i el passat tanca l’escola

amb el ciment que segella, fresc, alguna tomba a Israel.

Enfonsa la mà a la bata, remou la vida i agafa la pedra

com la filla d’un mort. Portem-la a la taula dels versos:

que hi torni la pols que som i que ara cobreix els mots

perquè no fugin dels ulls de déu. Deixa que vinguin a mi

els dissabtes d’estiu, l’ànima de les paraules antigues,

el ritual d’aferrar els cossos a la memòria immòbil

de la terra. La noia jueva em lapida amb traç lent,

apilant pedretes a mida del palmell. Ja sóc el poema

crescut en l’espera, la veritat que aprendràs a llegir

quan serà tard per si ho goséssim comprendre.

 

Extrema llum

Lleida: Pagès Editors, 2014

 

 

CRETA, I

 

Quantes vegades haurem de tornar,

entre els silencis que separen les paraules,

a l’escullera de Creta. Perquè tem l’oblit,

la sal també s’arrapa a les bocanes del sexe

i la vella olor del mar, del cabell, ens penetra,

des de l’altre costat del temps, fins a la saba

i la sang, l’alga i el nèctar. Aliens a la llum,

despleguem de nou, i ara, l’illa en els mapes,

entre punt i principi, i en la latència del fil

que espera una mà al caire del laberint.

 

 

CRETA, III

 

Que el teu nom es faci mar

i em posi a la boca el triomf

i l’agror de la sal que espera,

entre el silenci dels colors,

una avidesa de pou, blanca,

al cim de les cames. I que s’obri

en el destemps de la saliva

a l’embat de la paraula exacta.

 

 

L’AIGUA, I

 

S’asseca la saliva sobre el sexe blau

del migdia. Entre els colors urgents

d’aquesta llum, estén, obre una rasa

enllà dels cossos. I gosa vessar-hi

el breu destí de l’aigua que s’aferra

a la nostra despulla. Detura la terra

abans de la pendent. O aboca’m

a l’erosió al·lucinada de l’abisme.

 

 

L’AIGUA, V

 

Aprenc la fúria d’aquesta pluja

contra la pols grisa de la finestra

esventrada. I en demano la paraula

per a tu. Plega els vidres de terra

i ocupa amb el líquid del poema

la llar tapiada d’un jo desnonat.

Enllà de la porta que no gosàvem

obrir, els mobles cruixen. I al pati,

el gat juga amb l’ocell mort del temps.

Entra, desenruna, estén la teva aigua

per tota la cambra així com s’omple,

lenta, la pell dels animals dissecats.

 

 

L’AIGUA, VI

 

Inunda aquesta llera que separa

plenitud i abandó, i que és plena

d’una estesa d’ametlla i de magrana.

Costa unir polpa i pell, buit i llavor,

tacte i distància, desordre i llum

després de la litúrgia salvatge

d’un amor de pedra contra la pell

llenyosa de la grana. Vine amb l’aigua

que imita el gest d’aquesta destrucció

a frec de la paraula nua de la nostra

natura morta: amb una torrentada

despara la taula i expulsa’m al ras

del teu cos. I inscriu-me a la saó

d’aquest paradís d’espera llaurada.

 

 

VARIACIONS SOBRE L’ESPAI I EL TEMPS, I

 

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu. Solca’m,

ondula’m, esculpeix l’espadat,

els líquens, la verdor constant,

amb la saliva d’alguna mort

expulsada pels corrents: algues,

màcules de vernís, la fusta

estellada del temps, esquelets

de calç per retornar significats

a la sorra crivellada pels silencis.

Callades naus als ports del llavi:

entre nosaltres, baules, suor i sal,

i el temps mort d’unes paraules.

 

Matèria fosca

Palma de Mallorca: Editorial Moll, 2014

 

Clown

 

Clown al llit.Paul Klee, 1937

 

 

Sóc l’indigent que et camina

l’avinguda en diàstole i s’ajeu

entre cartons al banc de l’estació

tancada. L’andana és buida i, a terra,

l’espera antiga dels filtres de tabac,

dels xiclets i les clofolles obertes

m’inscriu a la boca fosca, desdentada

dels oblits. A la pista exhausta del circ

deshabitat. On torno avui a preguntar

per tu a l’alfabet d’aquestes finestres

tapiades amb els rímels vençuts

del ciment; als envans amb el rostre

romput dels clowns. I em respon,

encara, el gust amarg de la saliva

que va mastegar i obrir el significat

del gest rebel que torno a perfilar

perquè ens sigui possible l’espera

d’algun vagó a l’encalç del destemps:

deslligo el trapezi, encenc el zenital,

em repasso la ratlla negra, indecisa,

del maquillatge vençut; baixo a la via

i brando els braços, les mans alçades,

perquè s’aturi, avui sí, per a nosaltres

el darrer comboi de càrrega de la nit.

 

 

 

Fruita

Murnau, carrer Kohlgruber.  Vasili Kandinski, 1908.

 

I hi ha els vaixells, Françoise, amb noms prestigiosos,

en l’aigua lenta i trista i oliosa del port.

Hi ha dos vaixells danesos carregant mandarina.

Vicent Andrés Estellés

 

 

S’atura el temps carregat d’ametlles

i taronja al moll partit dels teus llavis,

a la síl·laba oberta, llaurada, de l’espera,

i a dins la cisterna on m’aboco i crido

allò que el món em silencia. La sal

incerta de totes les absències penetra

les roques poroses de les llengües

i amara, com una escorrentia, l’estasi

dolç de l’aigua on t’esguardo. Et pouo

i escampo la salabror entre els rengles

exactes, l’herbei d’impossibles colors,

els fruiters del bancal que Kandinski

pintà també damunt la inexistència.

I broto en el tapís irresolt del paisatge.

I atanso el cos a la llavor i al nèctar:

a les paraules que enclouen, fora de mi,

la meva set de tu. I al seu trànsit, lent,

fins a la fam de l’àncora i d’una corda,

del gemec llunyà del norai inconegut

on m’esperes, on amarro, on premis

el vers i descarreguis la meva fruita.

 

 

 

Ombres

 

Misteri i malenconia d’un carrer. Giorgio de Chirico, 1914

 

 

Caminen amb mi els límits dels nostres gestos,

i els plego amb tants fils de marioneta a la capsa

buida del temps. Al damunt, sobre un peu cec,

la ballarina completa amb sotracs brevíssims

l’última volta esguardada pel mirall. S’exhaureix

la corda i el cos és extinció. I ens queda l’escena

immòbil, deserta, i l’abandó de la fressa comuna

de la llengua dels objectes. Llavors, som veloços

només dins de nosaltres, i en l’ombra dilatada

dels nens de Chirico empaitant els cèrcols vells

de la realitat. Enllà del marc, les joguines perden

els ulls i els vernissos, i ens neguen les tardes

on gosàvem existir. Però dins, l’infinit es replega

al punt de fuga i perfora l’horitzó. I és l’ham clavat

al paladar del paisatge irreal, aturat, d’on t’escric

perquè tot m’hagi estat veritat. Lluny es despullen

per sota les palmeres i creixen agregant cicatrius.

 

 

 

Cabarets buits, 2.

 

El teu cos té un carrer i té una nit

per on fujo de pertànyer als pòsits

del meu nom al fons de cada copa

esgotada als cabarets buits. Corro,

encerclo salives i ungles pel raval

imprudent de la teva boca d’angles

morts. I giro cantonades urgents.

Tens als ulls el paraigua esventrat

per a la pluja que sóc. I hi ensopego.

Truco amb el puny damunt el metall

tancat de les persianes abaixades.

Però no n’hi ha, de refugi, en aquest

estar-se perseguint, i caic reduït

per totes les mans nostres, i moro

damunt del teu cos moltes vegades,

amb el botí extingit d’algun demà

dins la bossa robada de les paraules.

 

 

 

Cabarets buits, 7.

 

Et tinc com una música humida

i llunyana, dissonant, a la cruïlla

de les artèries sota l’altra ciutat

dels cossos. Perdre’t és un carrer

de Berlín o d’enlloc on toques

la cançó que obliden els arbres

i el llavi de les coses. On polses

l’abisme de les cordes, el trast

abrupte d’un desig vagabund

mentre es dissolen les notes

entre els olis grisos de l’asfalt.

Sota la taca de l’últim silenci

de l’amor. La paraula s’amaga

com la gata que pareix, i tots

els crits de goig i mort coagulen

en el miol espès d’un trèmolo

de violoncel. Deixa buit el barret

a la vorera del temps i repeteix

per a mi la coda fosca de la sang:

que bategui per última vegada

amb fressa de llengua damunt

la ferida. I que fugi carrer avall

amb les coses que menstruen,

que es desprenen del seu pes,

dels seus arbres, d’aquests llavis,

deixant endins la cicatriu, a tu.

Arrossegant almoines de fulles

que hauran de colgar, al carrer

de l’enlloc, l’albada impossible

d’aquest final de poema a Berlín.

 

 

 

Cabarets buits, 8.

 

Camino la ciutat que vaig ser

abans del pantà que m’inunda:

la llera desbordada i els carrers

ocupats pel teu omplir-me tèrbol

la boca de rius. I pel partir-me

els llavis amb afluents nascuts

al lloc imprecís on desglacen

els sentits del món. Amb cabals

desbridats venies com el nom

que posem vagament a les coses

perquè tot comenci a acabar-se:

devastant avingudes i estances,

calaixos i oxígens. Cometent

argiles i sediment, estrats de dies

sota els llims d’un oblit. I sóc això:

aquest temps guanyat al mar,

a l’abisme que espera, i a l’espai

de sal que dissol els cossos

quan tot ja és blau.

 

 

Animal impur

Barcelona: Editorial Meteora, 2018

 

Dafnis torna als paisatges d’Ida, II

 

Renillen els cavalls

que se’ns havien d’endur.

Jardí enllà,

salvatges,

deixant les formes i l’ombra,

travessant els rius

que tu i jo som,

paral·lels.

 

S’abeuren en l’aigua breu

que vas ploure’m. I suen

damunt l’argila del temps

de tots els enyors.

 

Ja torno al fang. La serp a la mà.

Sota el pes vigilant

de les peülles i el batec

coagulat en un gest de fugir.

 

 

Ara, cavalqueu cap a tu.

 

 

 

Dafnis torna als paisatges d’Ida, III

 

Fatic de bèstia exhausta,

inquieta, rere les costelles:

 

he traspassat la intempèrie

del desert dels meus ulls,

beduí

de memòries que cerquen

l’esvalot del teu pou.

 

Dunes inconstants, l’amor.

Geografia inconcreta.

I un bivac sota la llum

dels cossos que han mort

també sense saber-ne

i vagaregen foscos

per l’esquena del temps:

 

tot d’estels exhaurits,

distants de la fiblada

amb què ara te’m claves

al fons de la retina

 

i em guies el trot

cap a l’oasi inexistent.

 

 

 

Dafnis torna als paisatges d’Ida, X

 

Hi ha un fòssil de saliva

al fons de cada paraula,

el dolor groc de la fruita

i el silenci estès

dels animals cansats.

 

Hi ha l’espera del quars

que abandona el granit.

I el color d’aquell dia

en què vam mirar-nos

els noms promesos

de la terra.

 

Te’m notes en les relles

que van escrivint-los.

Als aleteigs de llengua que els diu.

I en el gest que ara els toca

sense idioma ni parla.

Només

 

amb les mans brutes

de paradís.

 

 

 

Ariadna es desperta a la platja de Naxos, V

 

També els nostres cossos

s’estimen amb l’idioma

dels naufragis:

animals

de plàstic abandonats

a l’últim vèrtex de la mar.

Al caire d’un desaigüe,

sota el vòrtex veloç

de la desfeta:

aigua

que avances en veu alta

pel text sorrós de l’oblit.

 

Després, vindrà només

la llum.

De genolls, a endreçar el joc

i a recollir les peces.

A arranar

la blavor coral·lina de la veu.

 

I ens deixarà dempeus

damunt la veu del sorral,

estrangera.

Cartografia

sense fites: orient i zenit

d’aquest silenci que ens colra.

 

 

 

Ariadna es desperta a la platja de Naxos, IX

 

Se’m buida de tu

la boca:

aquest rocam estès,

la llengua escatada,

pell d’alga exsangüe

després del mar.

 

Però encara el nom,

tot de calç oberta

com de balbes soles,

segueix abraçant-te:

 

inútil norai,

la boia

que dorms al fons

d’un llit secret de sorra,

silent de marees,

 

estranyament humit

per la saliva insistent

que tornés a pronunciar-nos.

 

 

 

Trenta ocells damunt Pèrsia, I

 

Què en faig del cos obert d’un matí

després de tu; de l’herba sense nom

que em creix a la cornisa; de l’ocell

de pas que travessa l’estança buida.

 

Sóc sol i amb la boca esventrada:

m’hi bat la persiana dels delits

mentre emmudeix la fusta del llavi

sota el vernís del record.

 

Migra’m

 

a la llar desnonada, a l’extraradi

del temps; a la taula on espicosso

paraules i t’omplo de veces

l’ampit del poema: aquesta gàbia

 

on nien les latituds que t’esperen.

 

 

PLAQUETTES

 

 

 

 

Paisatge convencional

Sitges: Papers de Terramar, 2002

 

 

 

nius d’escuma

 

 

Menjaves com els peixos

dins la peixera de l’ull,

l’estómac de sucre, l’armari

on la roba es desfila com devorada

i l’únic temps real

és la fam dels insectes.

 

T’empassaves l’aigua

i eixamplaves l’habitacle del buit.

Entre vidres la vida era una esfera,

el niu que digereix la imatge

dels homes fent-se un lloc

entre la gana dels altres.

 

 

 

estança definitiva

 

 

A la platja

una dona es dissol

i es dóna al fill

com una llengua,

 

un llibre obert,

la perruca de paper

i el cabell de Medusa,

els motius d’una estança definitiva.

 

A la platja

una dona es dissol

com pluja ascendent

i sense casa;

 

profana les butxaques

des d’on el temps

s’amaga i viatja

pels cercles del temps abolit.

 

 

 

 

Assaig d’Àngel

Barcelona: Cafè Central, 2006

 

 

 

GÉNESI DE L’ÀNGEL AL BOUDOIR

 

 

D’esquena,

em trec el maquillatge del mur de pestanya.

Sóc la ciutat partida pel riu del mirall

i al fenell em faig l’amor amb els ulls nus.

 

Fer màcula a la seda del temps i desplegar-se,

córrer al·lucinada com la limfa a les costelles

i obrir-se d’ales. L’àngel compta a tres i salta.

Cel.

 

 

 

CEL

 

 

Mira que tot estava escrit i al penja-robes,

el vol a punt com el sucre al cotó i al llavi

i el núvol als dits perquè el carreguessis al cau

que fa drecera, com qui és pluja i borra el traç,

a l’orgasme blanc del primer cel de cap poema.

 

POEMES DE SITGES

 

 

 

 

 

QUAN VÉNS

(Corpus 1995)

 

 

Hi ha el pas de l’aire, que és el teu,

i aquesta ingravidesa dels astres

quan surts i véns com un eclipsi

d’ala i de metall. Lluny, llavors,

 

el sol d’aquest capvespre, l’ombra,

l’ocell, escullen distància de mite

i tu, a tocar, irromps en la matèria

com un ull, o la pell, en potència.

 

Publicat aSolsticis. L’Eco de Sitges i Agustí Albors i Soler (1979-2005). L’Eco de Sitges, 2006.

 

 

QUAN SOM DIÀSPORA

(Festa Major 1998)

 

 

Quin cridar del foc. Som diàspora:

a llevant i a ponent, aquesta fúria

dels orígens, nosaltres pregonant

en guspires. Quin cridar del foc.

 

Som densos dins la pólvora, pesem,

arrelem. I el cel, per mimesi, gravita

i ens forja, d’argent, dins l’àmbit del temps

on viure és reviure amb la història.

 

Publicat aSolsticis. L’Eco de Sitges i Agustí Albors i Soler (1979-2005). L’Eco de Sitges, 2006.

 

 

 

ENTRE LA NIT I LA FINESTRA

 

 

Entre la nit i la finestra,

el temps com d’heura o de gerani:

uns ulls, tapís imaginari

brodat de llunes i ginesta.

 

Uns ulls per tu, per cavalcar-hi

com els vernissos a la fusta,

resseguint el blau que s’ajusta

al cos de calç i dibuixar-hi

 

el que has sentit quan et cantava

la nit que amb la música trava

tants anys de veus dins d’aquest só:

 

el d’un amor a la madeixa

que el temps recull rere la reixa

i en cus refugis de cançó.

 

 

Any Pallarès.

Juny de 2003

 

 

 

Cançó de l’amor sense veles

 

 

Amb llençols i vels de núvia

rabejats de sal i murtra,

cavalcant un mar de fúria

un bagul deleja Cuba.

 

T’hi has endut el blanc d’aquí

per deixar-me els blaus més orfes?

Mira el cel que em vol fugir

envejant les teves ombres.

 

Si fos còmplice del vent,

si escrivís amb les paraules

dels secrets de l’aiguardent,

cada vers fóra una baula

 

i cada nota el meu vaixell

que et duria a frec dels llavis

els naufragis del meu bes,

la cadena perquè amarris

 

a les platges dels cabells

els alcohols per amarar-te

de l’amor que vas deixar-me

sense veles ni clavells.

 

Caramella de la Societat Recreativa El Retiro

Amb música d’Eugeni Amador

 

 

 

Carnaval

 

Hi ha un temps que vol mentir,

que vol morir-te als llavis. Fals,

furtiu, veloç, s’emporpra el cos

d’un ritme vertiginós que nega

la memòria. I serà enlloc, mai,

que vindràs com una fletxa

cap al centre del meu res,

cap al sexe que ha pretès

simular que pot ser ploma,

i ser carn immaterial, nuesa

que valdrà perquè no es queda,

que menteix un goig que fuig

disfressant-lo de quimera,

que besant com mai et crema

perquè si fos, cap foc

s’assembla tant al que no era.

 

Carnaval de 2009

 

 

 

Ja venim, mare

 

Ja venim, mare, amb aquestes joguines

devastades: vaixells, braços, paraules

estellades, residus d’ultramar,

l’amor inhàbil dels nens. I per què,

mare, no t’ho enduus a la falda? Tot

vessa quan tu ho mires: ulls i llavis

remouen l’aigua secreta del fons

d’una cisterna. Beu-ne i humiteja’t

el somriure, mare, la pau callada,

els ulls fixats –distants-, les vaguetats

del rostre d’una nina que vam perdre

entre les capses. I digue’ns: per què

no t’enduus a la falda el goig escàpol

que et portem? Mare, que Déu és aquí

i no et fugirà com nosaltres. Apropa’ns,

avui, aquesta mà que et queda, que prem

el Fill des de fa segles, i puja’ns

al cim del genoll. Som aquí amb l’aixada

per les pors, amb el món romput de fusta,

amb l’amor indòmit, fugaç. Encaixa’ns

les veus per cridar-te –el joc per terra,

mira, desfet el llaç!- com si ens tornessis

a lloc cada peça. Que ja venim,

mare, amb la nostra nina sense braç.

 

Festivitat de la Mare de Déu del Vinyet

Sitges, 5 d’agost de 2009

 

 

 

Corpus

 

 

Cavalca la llum al cor de la matèria

com un torrent sobre l’asfalt i els mots.

S’arbora el roig, batega el verd, la nit

s’esqueixa en ambres; fluir de saba i sang

en artèries de calç: Sitges es bada

quan gravita el color sobre les randes.

 

Hi ha la sentor del sol, groga, quan Déu parla

amb les nostres paraules. I dir mà

és dir clavell quan véns amb el miracle

d’avançar entre nosaltres; i dir-te pa

és dir cos. Mira’ns, alena, anomena’ns,

camina avui sobre les aigües, digues

 

quin pes hem de donar al xiprer i a la flor

perquè no ens fugin del món d’una plaça,

o quin pas hem d’alentir, quines morts

han de desdir gegants i balls, quin celatge

com un fum vols que emmiralli el carrer

per dir que et quedes aquí i amb nosaltres.

 

Sitges, primavera de 2010

 

 

 

RETAULE DE SANT BARTOMEU

 

 

Tots els mars tornen avui a aquesta platja

amb l’escata blava, cerúlia del temps

neguitosa com una sang dins les xarxes.

I la llum tiba a contracorrent, estreny,

voga la corda amb uns blancs de calç salada.

Badem la vida a la sorra: que irisada,

l’agonia de la pell cremi amb colors

els batecs d’avui a les cales del cos.

 

Tots els polsos en aquesta bastonada,

tots els cèrcols convocant un baluard;

pólvora, gralles i la claror tan alta

de l’espasa foguejada i l’estendard.

L’esguard del Patró en el gest, en la mirada,

l’espart a l’asfalt i la cera envetada:

la pedra és raïm i el ball la torna most.

Destil·la sang presa el capvespre d’agost.

 

Sobre l’acer, el foc, la cinta trenada

i el mall antic colpejant-lo com un vers.

Escorxa la nit, Bartomeu, que l’albada

se’ns obri amb l’univers d’un clavell encès.

I si el martiri no ens tinta la pell badada

del vermell de festa, de flor i de magrana,

alça el metall com morteret, com ferment

i esquinça sobre Sitges el firmament.

 

 

Festa Major de 2011

En motiu de l’estrena del “Retaule de Sant Bartomeu” per la Gent de Teatre de Sitges

 

 

 

Visca El Retiro

 

 

Venim avui amb les paraules de tants anys:

jardí, concert, conversa, llar. Forjat el joc,

emmascarem, polsem el so que ens fa companys,

diem cantant: batega el món en aquest lloc.

 

La nostra veu pot ser clavell, compàs d’esclat,

ha estat l’espai de l’amistat on hem hissat

aquest tapís de jocs d’atzar on vida i art

i verd i mar fan del Retiro un estendard.

 

Reposen, ballen, s’embriaguen tots els mots

a l’escenari dels records o amb els licors

d’un nou projecte. Dringuen tots, i amunt, els gots:

qui diu Retiro diu la sang que ens bada els cors.

 

Himne del Retiro en el seu 140è aniversari (1870-2010)

Amb música d’Òscar Ferret

 

 

Bruna de nit (llibret d’òpera)

Tarragona: Arola Editors, 2004

 

 

 

INTROIT (abans de l’Obertura)

 

 

NARRADOR            Et dic a tu: vols passar?

Potser no deixis travar

aquest fil ni la corrua

d’un vers al llom d’una grua

desfent els nostres embulls.

T’ho dic perquè obris tants ulls

que calquis així amb el dit

la música de la nit

i res ja no t’entrebanqui

quan facis tu el saltimbanqui.

 

Si tu dius: sóc atrapat

si el temps no surt del forat

llunàtic! A mi em resta

obrir amb paraula modesta

revolts ocults d’una festa

pels trons d’aquesta tempesta…

 

 

 

BRUNA         No m’han dit

si ha fugit

o l’han capturat

en un sac

que han llençat

al pou de la nit.

Resclosit

i esbandit

el temps s’ha encallat,

disfressat,

maquillat

com d’ull ennegrit

i guarnit

d’un vestit

de cel apagat,

escapçat,

retallat,

silent i adormit.

 

 

 

PESSIC MAGÍ          Passeu, passeu sense trucar!

no hi ha portes que ennueguin

ni cap vers no vol travar

el camí dels qui em segueixin.

 

Obriu, obriu de bat a bat!

traspasseu la porta fosca,

si em buscàveu m’heu trobat

quan tot just deixo ma closca.

 

Passeu, passeu sense trucar!

no hi ha panys ni us cal clau mestra,

sóc d’un circ que us vol parlar

des del buit d’una finestra.

 

Busqueu, busqueu en quin parany

s’ha amagat la vostra lluna,

l’espectacle és ben estrany:

qui encendrà la nit més bruna?

 

BRUNA                     Quin camí dius que s’enfila?

Quina porta haig de trucar?

O ets tu el fil que em vol guiar (bis)

per la nit que aquí es desfila?

 

PESSIC MAGÍ         Segueix, segueix, sóc un camí,

sóc un fil d’equilibrista,

el pallasso, l’arlequí,

l’únic mag d’aquesta pista…

 

BRUNA                     Per trobar si hi ha un cau de llunes,

quin llençol cal desplegar?

Vull jugar a cuit i amagar (bis)

tot seguint-ne les engrunes!

 

PESSIC MAGÍ          (amb gest de complicitat)

Desclou, desclou la teva mà,

desenreda aquesta troca…

cap estel no et parlarà

si un secret vols dur a la boca.

 

BRUNA i

PESSIC MAGÍ          Anem, refem aquest camí,

vine i fem d’equilibrista;

jo sóc tu si vens amb mi

per la màgia de la pista.

 

 

 

SASTRE        (canta i cus al ritme de la cançó, a mode d’autòmat, maquinalment)

Al pas puntual, punxegut, de l’agulla

al cel cuso estels, meteorits i planetes,

herois, animals i llegendes secretes,

cometes de foc, un plugim que no mulla.

 

Que el temps puntual, matemàtica pura,

no vol ni un estrip ni un pedaç a la capa:

va dret, estirat, ben planxat i amb sabata

que fent tic toc tac el seu pas mai atura.

 

Però ai las!, com veureu, si escolteu, no tot rutlla:

quin cas!, com veieu tot són fils sense troca…

Ai las! desgavells i embolics sense solta…

Quin cas! cap estel sap on va sense lluna!

 

 

Petita Història de la Festa Major de Sitges

Barcelona: Editorial Mediterrània, 2015

 

 

Avui els colors han tornat a posar-se damunt de les coses. I les olors i els sons, també. És 23 d’agost, vigília de Sant Bartomeu, que de Sitges n’és patró. Dins l’alfàbrega hi palpita un verd lluminós, i el vermell circula frenètic per les lletres amb què en Pau, el meu germà, ha escrit el seu nom a la samarreta que han fet amb la colla. El blau salabrós ja és damunt del mar i brama des de lluny. Mentre, un altre crit arriba de terra endins per combatre-hi: és el de la gralla, que abans de migdia ja ocupa l’aire i el llavi dels grallers. Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som. El pare, amb un deix d’entremaliat, diu que quan és festa tot es destarota. Però ja ho veieu: no en té, en això, de raó. Avui, tot allò que esperava als calaixos de la memòria torna al seu ordre natural. Les flors de beta s’escampen sobre la roba blanca, els picarols dringuen als turmells i la gentada omple les places. L’univers també va començar així: en una cruïlla atapeïda, les coses esperaven el temps de l’esclat per ordenar-se i formar la meravella.

 

(…)

 

Tots tenim el nostre moment dins la Festa. I el meu serà aquest: quan obren les portes de l’Ajuntament i s’esborra la frontera entre el que és normal i allò que és màgic. Els Gegants i les bèsties deixaran de ser imaginats i baixaran a ocupar el centre del nostre món de cada dia. Junts, llavors, viurem dins del somni i conquerirem carrers. El del pare, en canvi, és un altre: el punt en què els diables fan la primera encesa amb les masses i el ceptrot. Des de fa deu anys que, llavors, plora un xic. I no de tristesa, només: també ho fa amb una pinzellada de felicitat. I és que la seva germana gran, que ja no hi és, fou la primera sitgetana que va sortir tirant foc. Es deia Bàrbara i avui, rere el núvol intemporal de pólvora, torna a cridar-li: bona Festa Major! Vine, que sentiràs el versos! Llavors, la mare, que ho sap, l’abraçarà i callarà. La Festa també serveix per unir-nos amb els d’ahir, pensa. I amb els qui hauran de venir, dic jo, des de ben endins!

 

(…)

 

Els papers que ens diuen que els nostres avantpassats feien festa grossa quan s’esqueia la diada dels patrons són antiquíssims: el primer fou escrit un dia de 1353, quan un capellà de la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona -que era la institució que senyorejava el nostre castell- visità la menuda vila per passar-hi comptes i posar els punts sobre les is. En quatre ratlles hi anotà que per Sant Bartomeu Sitges feia una festa solemne on fins i tot s’hi llogaven músics i joglars! Si correm un xic cap al present començarem a trobar, entre rebuts, estats de comptes i papers de notari, detalls més suculents. Com aquest: a l’any 1595 ja ens assèiem als bancs per escoltar l’Ofici religiós en honor al patró, que sembla ser que és l’acte més antic de la Festa Major.

 

 

Eva Túrmix Ginebra

Calonge, Mallorca: Adia Edicions, 2016

 

 

Perquè, des d’aquella llunyania, tornava a ser un dissabte qualsevol. Un d’aquells que havien de succeir-se a partir de 1973. Duien la faldilla curta: la d’ensenyar, arran d’infern, els seus culs de verge. Perquè llavors era en elles, i pel miracle dels seus cossos il·limitats, que totes les marededéus s’aixecaven, de cop, dels seus trons i dels seus pedestals. Inconscients i embogides, damunt la base de sintetitzadors de Ifeel love,oblidaven el rictus antic i immòbil de les seves mans, aixecaven els braços i abandonaven el nen a terra, somicant i amb els dos dits alçats. I mentre Déu, perdut, xisclava, elles ballaven com si no hi hagués demà. Ho feien per tots els seus mil·lennis de silencis i d’estranyeses de ser. Per tota la putada d’haver de viure dins d’un cos equivocat i endurit per la pintura seca de la vergonya i la hipocresia. Mentrestant, la bola del món, que durant tants segles havia reposat, com una joguina serena i sorda, damunt la mà del fill, rodolava, sense rumb ni salvació, per les rajoles de la discoteca. Damunt d’un negre dolç de coca-coles vessades, s’escolava entre talons d’agulla de sabates del quaranta-dos i s’estimbava, finalment, contra els sòcols, entremig de gots de vidre trencats. Era la fi, el cataclisme i la taula rasa. L’apocalipsi a ritme de les preguntes més transcendents de Boney M. She is crazy like a fool. What about it daddy cool?

 

(…)

 

Els seus dies, després d’aquella fugida còmoda i calculada, se sumiren en la calma verda i pantanosa de l’aigua entollada. I en la immobilitat inerta que la lluïssor, plana i aparent, de la seva superfície ens fa creure que l’imbueix fins al fons. Però la vida, com tot el que hi sura, sempre oculta les seves farses sota una pell prima de veritats fingides. I ens calla la fermentació anòxica que la va podrint des dels llots més profunds. Quan és des de sota, i des de dins, que la floridura creix. I que prolifera. Així: amb un silenci latent, fins que s’acompleix el dia en què abasta la llum amb el crit de la seva pudor. Rotunda, llavors, la fortor parla des de tot allò que havia restat ocult: des d’una passió mal soterrada, potser; o des del remordiment emmascarat i el record estellós de les històries que no s’expliquen, i que desperten algú a mitja nit, mentre dorm al costat de la Roser. Una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos i les coses que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida.

 

(…)

 

Però a finals dels setanta, en aquell sòrdid taulell de taxidermista en què s’havien convertit alguns carrers i suburbis de massa ciutats, en Toni hauria de ser, només, un de tants noms d’ocell, d’insecte o de planta oblidats a l’herbari de la desgràcia. Exposats a les lleixes de la vergonya. O clavats al suro d’una realitat que s’havia d’ocultar. Mentre, aquell tràfic clandestí d’heroïna vivia instal·lat en uns búnquers segurs, cavats a la roca callada dels anys seixanta i ocults, després, com unes trampes a la clariana del bosc, per la fullaraca espessa dels anys de perdó de la transició. Perquè llavors, els ports eren coladors. I les caixes de tabac de contraban, l’urna que disfressava de mal menor els flagells que deixataven, dia rere dia, les esquenes on els joves s’hi havien de carregar les màrfegues del futur. I era així, que ho feien: a ritme d’una banda sonora pautada per l’esperança falsa amb què es maquillen les perversions de la mentida.Libertad, libertad, sin ira, libertad. Sida. Pneumònia. Referèndum sobre la llei per a la reforma política. Hepatitis, sobredosis. Habla, pueblo, habla… Quan qui callava era la policia, els ministeris. Quan l’evasió dels punks ja havia traspassat l’àmbit dels núvols irreals per endur-se la terra d’una riuada violenta i deixar un escampall de pedres cantelludes damunt l’asfalt del nou país. Perquè haurien estat metzina, només, les promeses i les proclames. Verí per a la gente que sólo desea su pan, su hembra y vivir la fiesta en paz.

 

(…)

 

L’amor aquell se’ls havia encarnat per estripar-los des del ventre i esdevenir l’única cosa certa que els passaria a la vida. Els modelava des de dins amb l’argila del desig. Els insuflava l’alè. I els arrancava la costella per crear-los la imatge rere la qual es protegirien, des de llavors, del món: per a en Toni, es diria Eva, un dels primers transvestits del carrer del Pecado Mortal, del Candil i Los Tarantos. Maricona i heroïnòman. Per a en Jaume, es diria Jaume Carbonell, l’hereu de l’empresa de conserves salades que l’avi i el pare havien fet créixer. El candidat a l’alcaldia, l’home de la Roser i la sangonera mediocre dels consells nacionals del partit que acabaria governant la nova comunitat autònoma. Tot plegat, una mentida. Un nom fals. Un futur impostat.

Anuncis