Extrema llum

Extrema llum

Editorial: Pagès Editors

Any de publicació: 2014

Lleida

TRIA DE POEMES

CRETA, I
 
Quantes vegades haurem de tornar,
entre els silencis que separen les paraules,
a l’escullera de Creta. Perquè tem l’oblit,
la sal també s’arrapa a les bocanes del sexe
i la vella olor del mar, del cabell, ens penetra,
des de l’altre costat del temps, fins a la saba
i la sang, l’alga i el nèctar. Aliens a la llum,
despleguem de nou, i ara, l’illa en els mapes,
entre punt i principi, i en la latència del fil
que espera una mà al caire del laberint.

PREMIS

Benet Ribas, Premis Recvll, 2013

CRÍTIQUES/PRÒLEGS

Del pròleg al poemari “Extrema llum”, per Cèlia Sànchez-Mústich (2014)

“Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que el lector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l’amor, del record, de la derrota; altres del desig, del temps, de l’esperança; altres de la incertesa, la inclemència, la bellesa o la mort. Però aquests noms, tots veritat, hi són transmutats en un camí envers (o des de) l’origen del mot, els coàguls de sal a l’origen del mot. Un camí on els residus, runes, excedents adquireixen categoria de pilars, òrgans vitals, clímaxs. I on no hi ha més guia que l’ossada de la llum.”

“I és això el que els teus poemes fan, perquè tot i que “costa unir polpa i pell, buit i llavor/tacte i distància, desordre i llum” ho aconsegueixen introduint-se, també, com un ens minúscul, en el cos de la realitat, i esdevenen al mateix temps exploradors, explorats (“aigua dins l’aigua”, “temps dins del teu temps”), i coàguls que ens fascinen en dissoldre’s al contacte d’imatges salobres i fresques, tan belles com agitadores.”

De l’article crític “L’extrema llum de Joan Duran”, per Carles Camps Mundó (Digital de cultura Núvol, 2014)

“Un llibre de poemes que, com tots els llibres de poesia reeixits, convida a parlar del fet poètic. Extrema llum és l’escenificació lírica de l’etapa central de l’experiència de la poesia, la de la consecució de la maduresa en la contínua busca d’un llenguatge propi no funcional que porta el poeta a aquella destresa retòrica que li fa pensar, o encara millor, que li fa experimentar la sensació exaltada i exultant que les paraules, les seves paraules de sempre, ara tan treballades, tan conegudes, tan sentides, ja el coneixen prou per expressar-lo més intensament si les lliura a la llibertat expressiva. Una sensació, sí, només, però ¡quina sensació! La que sent el poeta quan diu: Agonia de brànquies, d’ulls, / al ras del paviment encès: / s’arremolina el temps / en concèntriques aiguades / d’escata. I en cada ofec blavís, / la mort inspira, udola, plou, / renta la sang, clou els llavis / i ho torna tot a la paraula. Mort i resurrecció en el llenguatge. Com en deia Valente, això és “experiència de la poesia” i no pas “poesia de l’experiència”, en la qual el llenguatge és funcional, funcionarial, d’atestat i prou. (…) El llenguatge del poema ha de ser “fundacional”, que és el que demana la poesia per ser-ho. El poema és una experiència viscuda “en” el llenguatge i no pas descrita “amb” el llenguatge, i aquest llenguatge del poeta ha de “fundar” una visió, una dicció, prèvia a qualsevol “moralitat”, que és la manera de mirar poètica.”

“El poeta d’Extrema llum barreja amb singular habilitat els versos —com deia Valéry— “donats pels déus” i aquells altres fruit del treball d’atrapar la inspiració que els primers ofereixen. Sí, Duran barreja amb facilitat versos ràpidament comprensibles, contundents imatges físiques que ens atenyen sense complicacions hermenèutiques, amb idees abstractes servides per versos que ens obliguen a la interpretació, i aquesta mescla la fa amb una gran naturalitat, sense que cap dificultat retòrica en trenqui la successió. ¡Una destresa admirable!”

Anuncis