Tria de poemes Zoòtrop

stonehenge

El primer científic fou poeta:
colpejà les pedres per a comprendre,
empresonà la llum per a saber-la estimar.

Les pedres s’alçaren insurgents com queixals
i encaminaren la llum pels secrets orbs
d’una xarxa d’axons teixida per a l’ocasió.

I tot d’una, la primera sorpresa:
poder vestir-se d’ombres, pentinar-se amb prediccions,
maquillar-se amb solsticis. Reinventar-se.

El primer poeta fou científic:
comprengué la dansa de les pedres,
estimà les veus de la llum mentre jugava amb foc.

Modelà el cel des d’un cercle.
Ah el primer cercle! Tot un fil de preguntes
i tot d’una, mancats de final i de principi.

 

arribada de la pluja

Arriba la pluja per a profanar les tombes:
guspires d’aigua se’ns claven com claus
i van obrint-se camins sota la pell.

I tot per a no ser aigua, només,
sinó aigua que erosiona, que es nodreix,
que es fa sentir timbalejant als polsos,

i que s’estimba, rica i cansada,
al mar dels ulls, dels dits,
de la veu, de les paraules.

 

POEMARI

Les nostres mirades
són diademes que es mosseguen la cua.
La cambra,
un atlas de gestos complex i vivacíssim.

Zumzegen els dies, assassins de llum,
i revivim hiverns i primaveres
des d’un món que s’ordena en finestres i respiradors.

Sol, faig i desfaig castells de sorra;
Enruno i construeixo els versos,
i els travo, per sempre, a l’inventari de vespres.

 

nansa II

Úter fenestrat a l’ombra de la calç i dels embans;

mira com correm platges lascives
esqueixant mugrons de sorra nafrada,
cremant els vernissos blau-marins
de l’ampit dels records.

Cuitem perquè els carrers
se’ns havien fer aspres com les cordes salades,
i perquè l’escorça d’aquells versos
s’havia oxidat bruscament a cops de mall.

Úter fenestrat que el vent no asseca
de tantes i antigues mitosis d’aigua:
abraça’ns i contreu-nos de nou
en l’últim reducte plàcid per viure.

 

PLAÇA DEL REI

Potser visc lluny de ser com sóc.
La pell me l’amago sota escates de pluja,
els ulls me’ls vesteixo amb sorra i salnitre,
enfonso les mans entre la terra que moldejo.

I vivint lluny de ser com sóc,
sembla que necessiti pètals que em robin l’aigua,
pedres com navalles que m’obrin els ulls,
raïm que, creixent, cavi la meva terra.

Però ara que sovint som tant propers,
¿no veus com els carrers que redescobrim
i les places que abracem de nou
volen penetrar-nos i fer-nos impossibles
sense l’existència de les coses?

 

MITOSI

Aquesta sorra parlarà del temps,
i de nosaltres. De la calma dels préssecs,
de l’escalfor de les hores rovellades,
de la lluentor dels cossos i les algues.

El mar ens mostrarà com un fòssil
l’impacte d’aquelles cames d’arbre,
la nervadura difícil de fulles, mans
i ossos de versos sepultats.

Llavors sí que amb tots els elements
les paraules, com els dits,
naixeran fins arrapar-se
al ventre d’un món,
com al cor d’una fruita,
clavant les ungles, ferint-ne les parets.

Que corri la sang com un nèctar.
Que la terra se’n saturi i l’escupi.
Que creixin esculls, boscos i poemes.
Ho necessito per parlar-te de tanta vida.