Tria de poemes Animal impur

Dafnis torna als paisatges d’Ida, II

Renillen els cavalls
que se’ns havien d’endur.
Jardí enllà,
salvatges,
deixant les formes i l’ombra,
travessant els rius
que tu i jo som,
paral·lels.

S’abeuren en l’aigua breu
que vas ploure’m. I suen
damunt l’argila del temps
de tots els enyors.

Ja torno al fang. La serp a la mà.
Sota el pes vigilant
de les peülles i el batec
coagulat en un gest de fugir.

Ara, cavalqueu cap a tu.

 

Dafnis torna als paisatges d’Ida, III

Fatic de bèstia exhausta,
inquieta, rere les costelles:

he traspassat la intempèrie
del desert dels meus ulls,
beduí
de memòries que cerquen
l’esvalot del teu pou.

Dunes inconstants, l’amor.
Geografia inconcreta.
I un bivac sota la llum
dels cossos que han mort
també sense saber-ne
i vagaregen foscos
per l’esquena del temps:

tot d’estels exhaurits,
distants de la fiblada
amb què ara te’m claves
al fons de la retina

i em guies el trot
cap a l’oasi inexistent.

 

Dafnis torna als paisatges d’Ida, X

Hi ha un fòssil de saliva
al fons de cada paraula,
el dolor groc de la fruita
i el silenci estès
dels animals cansats.

Hi ha l’espera del quars
que abandona el granit.
I el color d’aquell dia
en què vam mirar-nos
els noms promesos
de la terra.

Te’m notes en les relles
que van escrivint-los.
Als aleteigs de llengua que els diu.
I en el gest que ara els toca
sense idioma ni parla.
Només

amb les mans brutes
de paradís.

 

Ariadna es desperta a la platja de Naxos, V

També els nostres cossos
s’estimen amb l’idioma
dels naufragis:
animals
de plàstic abandonats
a l’últim vèrtex de la mar.
Al caire d’un desaigüe,
sota el vòrtex veloç
de la desfeta:
aigua
que avances en veu alta
pel text sorrós de l’oblit.

Després, vindrà només
la llum.
De genolls, a endreçar el joc
i a recollir les peces.
A arranar
la blavor coral·lina de la veu.

I ens deixarà dempeus
damunt la veu del sorral,
estrangera.
Cartografia
sense fites: orient i zenit
d’aquest silenci que ens colra.

 

Ariadna es desperta a la platja de Naxos, IX

Se’m buida de tu
la boca:
aquest rocam estès,
la llengua escatada,
pell d’alga exsangüe
després del mar.

Però encara el nom,
tot de calç oberta
com de balbes soles,
segueix abraçant-te:

inútil norai,
la boia
que dorms al fons
d’un llit secret de sorra,
silent de marees,

estranyament humit
per la saliva insistent
que tornés a pronunciar-nos.

 

Trenta ocells damunt Pèrsia, I

Què en faig del cos obert d’un matí
després de tu; de l’herba sense nom
que em creix a la cornisa; de l’ocell
de pas que travessa l’estança buida.

Sóc sol i amb la boca esventrada:
m’hi bat la persiana dels delits
mentre emmudeix la fusta del llavi
sota el vernís del record.

Migra’m

a la llar desnonada, a l’extraradi
del temps; a la taula on espicosso
paraules i t’omplo de veces
l’ampit del poema: aquesta gàbia

on nien les latituds que t’esperen.