Tria de poemes Extrema llum

CRETA, I

Quantes vegades haurem de tornar,
entre els silencis que separen les paraules,
a l’escullera de Creta. Perquè tem l’oblit,
la sal també s’arrapa a les bocanes del sexe
i la vella olor del mar, del cabell, ens penetra,
des de l’altre costat del temps, fins a la saba
i la sang, l’alga i el nèctar. Aliens a la llum,
despleguem de nou, i ara, l’illa en els mapes,
entre punt i principi, i en la latència del fil
que espera una mà al caire del laberint.

 

CRETA, III

Que el teu nom es faci mar
i em posi a la boca el triomf
i l’agror de la sal que espera,
entre el silenci dels colors,
una avidesa de pou, blanca,
al cim de les cames. I que s’obri
en el destemps de la saliva
a l’embat de la paraula exacta.

 

L’AIGUA, I

S’asseca la saliva sobre el sexe blau
del migdia. Entre els colors urgents
d’aquesta llum, estén, obre una rasa
enllà dels cossos. I gosa vessar-hi
el breu destí de l’aigua que s’aferra
a la nostra despulla. Detura la terra
abans de la pendent. O aboca’m
a l’erosió al·lucinada de l’abisme.

 

L’AIGUA, V

Aprenc la fúria d’aquesta pluja
contra la pols grisa de la finestra
esventrada. I en demano la paraula
per a tu. Plega els vidres de terra
i ocupa amb el líquid del poema
la llar tapiada d’un jo desnonat.
Enllà de la porta que no gosàvem
obrir, els mobles cruixen. I al pati,
el gat juga amb l’ocell mort del temps.
Entra, desenruna, estén la teva aigua
per tota la cambra així com s’omple,
lenta, la pell dels animals dissecats.

 

L’AIGUA, VI

Inunda aquesta llera que separa
plenitud i abandó, i que és plena
d’una estesa d’ametlla i de magrana.
Costa unir polpa i pell, buit i llavor,
tacte i distància, desordre i llum
després de la litúrgia salvatge
d’un amor de pedra contra la pell
llenyosa de la grana. Vine amb l’aigua
que imita el gest d’aquesta destrucció
a frec de la paraula nua de la nostra
natura morta: amb una torrentada
despara la taula i expulsa’m al ras
del teu cos. I inscriu-me a la saó
d’aquest paradís d’espera llaurada.

 

VARIACIONS SOBRE L’ESPAI I EL TEMPS, I

Ressegueix la veta dels meus noms
oblidats. Hi ha la mudesa mineral,
esperant, al jaciment del cos
que t’obro, que dreço amb blaus
com una rada cap a tu. Solca’m,
ondula’m, esculpeix l’espadat,
els líquens, la verdor constant,
amb la saliva d’alguna mort
expulsada pels corrents: algues,
màcules de vernís, la fusta
estellada del temps, esquelets
de calç per retornar significats
a la sorra crivellada pels silencis.
Callades naus als ports del llavi:
entre nosaltres, baules, suor i sal,
i el temps mort d’unes paraules.