Tria de poemes Natural delit

BENAURATS ELS QUI CREUEN EN L’HELI
que ha de salvar tots els globus de la fira.
Jo he vist com els somnis perdien l’alçada
i gravitaven als patis polits dels orfenats;
com la humitat corcava el sucre rosa del cotó
i tornaven, inexactes i buits, els trens de l’exili;
com el verdet revestia el plàstic dels aneguets,
com ens raptaven les portes giratòries de l’aeroport
i el vol ens duia a terminals on la guerra oblida,
a les cintes transportadores, les joguines dels nens
que han de poblar, a casa, la nostra habitació
de Bagdad, de Gernika i Sarajevo, on ser feliços
i poder-ho creure sense mai haver vist.

 

AVUI SERÀS AMB MI AL PARADÍS
del poema. Amb tots els expulsats
que ens encaren a la vida, com la sang
pinta jardins de falguera sobre el blanc
pur d’un llot de dentifrici. Neteja bé
el raspall, escup, esbandeix la mà del pare
que aixeca el teu cadàver sobre els caps
d’aquesta multitud. Per ell seràs el déu
que crida per què m’has abandonat, amb gust
de clor a la boca i bracejant sense suro
a la piscina. L’aigua abraça els pinzells,
s’impregna de l’ànima dels teus esbossos
de camins. Ara, descalçant-se, entrarà
per ofegar-se amb tu al lloc sagrat
que deien que està escrit al poema.

 

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l’esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l’aire m’articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d’això, però, seria digne
d’un poema si no hagués llegit
d’uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D’aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d’orina
i pols com la matèria d’un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s’hi enfilava l’insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, en tenalla,
discriminava mort i carícia
d’entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.

 

AL NOSTRE TERCER DIA ALGÚ
haurà esborrat ja les empremtes
de la calç, l’àmbit d’un sediment,
l’harmonia greixosa del record,
els cossos i les seves sincronies
de la llera dels miralls i de l’aigüera.
Sempre un cabell, però, s’arrela
als meandres d’un raspall, encara
que al matí s’arribi al buit de l’aixeta
i un regne de sal ens perdi, densos,
sota la roba dolça i farta dels deltes.
Les armes, rebels, mai es fan netes
i puden amb la sentor de les coses
que s’incrusten als llocs de la por.
Torna-hi. Potser haurà baixat al carrer
l’últim dels estigmes: l’ampolla rosa
d’amoníac o aquesta resurrecció
també per encetar. O el sexe que s’oblida.
O el llit que ens callava la història
i que ara batega, profund, i profetitza
amb les formes grogoses de l’amor.

 

VÉS I TU FES IGUAL QUE LES PARAULES
al joc invertebrat d’un parc de nens
i gronxadors. Plastidecors amaga
cors -i un batec blavís inunda el món-.
Les síl·labes també xisclen per por
de morir. I es prenen tresors de vidre,
es llancen pinassa als ulls, s’estiren
pels botons de la bata; ploren, deixen
conques de sal sobre la pols vermella
del vers i la galta. Vull anar on vas
perquè tot se’t reveli. La sentor
de saliva, de residu d’amor,
de vida en el líquid que encartona
la roba al lloc del sexe, és el secret
que acostumo als silencis: a l’asfalt,
un rastre de cautxú predica el desert
d’alguna fugida; pendolant,
el gronxador diu l’última embranzida
d’abans que et cridéssim, petita, a sopar.
El món parla amb crit de nadó que els grans
ofeguem i amaguem a la brossa;
amb un goig fonedís, subterrani.
Deixa’m venir amb tu, fes-me lligar
articles i noms i adjectius per no
separar les paraules. Per blindar
escorrenties. Fem-ho prement els dits
entre si, com un niu d’ocell amb les mans.
Que no ens fugin les veritats senzilles,
aquoses, pel pes darrer de la vida.

 

AVUI ES COMPLEIX AQUESTA ESCRIPTURA
que et juga al fons de la butxaca; polida, gris, amiga
dels estigmes –una fulla d’olivera, la branca d’ullastre,
la pinassa- d’aquesta primavera mental. T’enduus a casa
els àlbums de collage, de cera, i el passat tanca l’escola
amb el ciment que segella, fresc, alguna tomba a Israel.
Enfonsa la mà a la bata, remou la vida i agafa la pedra
com la filla d’un mort. Portem-la a la taula dels versos:
que hi torni la pols que som i que ara cobreix els mots
perquè no fugin dels ulls de déu. Deixa que vinguin a mi
els dissabtes d’estiu, l’ànima de les paraules antigues,
el ritual d’aferrar els cossos a la memòria immòbil
de la terra. La noia jueva em lapida amb traç lent,
apilant pedretes a mida del palmell. Ja sóc el poema
crescut en l’espera, la veritat que aprendràs a llegir
quan serà tard per si ho goséssim comprendre.